Amb motiu del Dia Internacional del Càncer de Mama, aquest 19 d’octubre, hem reproduït una entrevista publicada a Cugat.cat i El Cugatenc a la nostra companya Carme Roca, que fa tres anys va patir en primera persona aquesta malaltia. La Carme és una lluitadora i un exemple per a centenars de dones que cada dia combaten el càncer de mama que afecta una de cada 8 dones. Des del SC Trade Center volem reivindicar la seva lluita.
En quin moment t’assabentes que tens càncer?
Vaig anar a una revisió perquè notava un bony al pit. Vaig sortir amb la biòpsia feta i encara que no m’ho van dir, ja m’ho veia vindre. Vaig arribar a casa desfeta. Després em vaig haver de fer moltes proves. El 23 de febrer em van donar el resultat tot i que jo donava per fet que tenia un càncer de pit. El 8 de març vaig començar la quimioteràpia. Entre un dia i l’altre em van venir moltes coses a la ment: des de coses a fer perquè pensava que em moria a arreglar temes legals. El més dur ha estat explicar-ho als meus fills. Cadascú ho viu a la seva manera perquè són diferents. Per sort, la vida a casa ha pogut continuar més o menys com abans de la diagnosi.
Com ho va explicar a la seva família, va ser molt difícil?
Sí, perquè jo emocionalment no estava en condicions per explicar-ho sense plorar. Primer ho vam explicar a la meva filla gran i s’ho va prendre amb molta tristesa. Amb ella ho vam explicar al petit i vam intentar no dir la paraula càncer, però quan vam explicar la malaltia tots dos ens van preguntar si era càncer.
I en el cas de la feina?
Molt bé. Ho van saber abans perquè quan vaig anar a fer la revisió vaig haver d’estar més hores de les previstes i quan vaig dir que tenia càncer, em vaig sentir molt ajudada per la direcció i pels companys i companyes. De fet, han apostat per mi, contractant-me després de la substitució que estava fent. No crec que sigui igual a totes les empreses.
Sovint el càncer s’associa a la mort, va ser el teu cas?
És inevitable, però després t’adones que hi ha molta gent que se n’ha sortit. L’oncòleg també et dona uns percentatges d’esperança de vida i de tractaments, un escenari que no saps si el teu cos suportarà. La mort va ser molt present durant els primers dies perquè em pensava que em quedava molt de temps per viure i, de sobte, vaig veure la mort molt a sobre. Fins que vaig fer el clic: No em moriré, em queden moltes coses per fer i això ho he d’apartar. No puc viure pensant en la mort. Ara valoro rutines que abans no. Per exemple, per a mi és molt important sortir cada matí de casa, portar el meu fill a l’escola i anar a treballar. Fins que el càncer no et toca de prop, no es té en compte i, per tant, costa implicar-se.
Amb què t’has trobat mentre tenies el càncer?
Durant tot aquest procés et vas trobant amb traves, inconvenients i coses que penses, ha de ser tot tan complicat. Per exemple, el tema de la baixa laboral, hi ha gent que es troba molt malament i, evidentment, ha d’estar de baixa, no pot anar a treballar. En el meu cas, per mi era molt important mantenir una certa activitat i poder continuar amb el meu dia a dia mentre jo em trobava bé. Perquè el càncer de mama, el fort és que a tu te’l diagnostiquen, però tu estàs estupendament, és a dir, tu no és que emmalalteixis perquè et diuen que tens càncer de mama, comences a emmalaltir, et comences a trobar malament a mesura que et va avançant el tractament, que és el que et fa estar malament. Aleshores, penso que hauríem de replantejar-nos una mica moltes coses, el sistema de baixes laborals que permetin poder fer una reducció d’horari… Que sigui més flexible. Després, una altra de les traves també molt important és la manca de professionals que hi ha quan comences a buscar els tractaments, per exemple, en el meu cas, el linfedema. Si et treuen ganglis, tens moltes probabilitats de desenvolupar un linfedema. Doncs no hi ha especialistes de l’infedema, no hi ha especialistes de fisioterapeutes oncològics o n’hi ha molt pocs. Després, hi ha moltes teràpies que s’està provant que funcionen i no hi ha manera d’arribar a elles, perquè no s’ofereixen. Moltes d’aquestes teràpies, al final, hem de recórrer a iniciatives privades.
Els teus companys del SC Trade Center agraïm l’exemple que ens has donat durant aquest camí tan dur que has viscut. La teva fortalesa i valentia són inspiradores i un recordatori constant de la resiliència humana.
